DILLUNS 17 D'AGOST DE 2009
Deixem la costa de l'Egeu per un dia i ens dirigim cap a l'interior. Tenim intenció de visitar Afrodisias (Aphrodisias) i Pamukkale, així que toca matinar, perquè són bastants kilòmetres: uns 450 entre anar i tornar.
Viatjar en cotxe per carreteres turques és tota una experiència. Aquests dies hem vist una mica de tot. Els turcs van al seu aire. Sembla que el codi de circulació no està fet del tot per a ells. No fan servir els intermitents, no respecten les línies contínues, ni els senyals de prohibit avançar, circulen per la vorera en sentit contrari... Ah! i et pots trobar tot tipus de "vehicles"... una moto de la qual el motorista subjecta el manillar amb una mà i, amb l'altra mà, arrossega un carro carregat d'alfals fins dalt... una altra que s'incorpora a l'autovia donant-se impuls amb el peu, com si es tractés d'un patinet... I, quan es fa fosc,
tractors sense llums, vianants, vaques... En fi, que no ens ha faltat distracció.
No és que les carreteres turques siguin dolentes. El traçat no està gens malament, però l'asfalt és de gra molt gruixut i, en general, el ferm no està massa bé. Ah, i això sí, cal anar amb compte amb les obres, no les anuncien fins que hi ets al damunt: de sobte et trobes el senyal al mig del carril indicant que està tancat i... espavila't com puguis!
El recorregut d'avui és llarg, però, per sort, no hem d'agafar massa carreteres locals. Cal agafar la carretera D-550 en direcció a Aydin, fins a enllaçar amb l'autopista E-87 (que uneix Izmir amb Aydin). Són només uns 30 km d'autopista de peatge. Després cal seguir per la mateixa E-87, ara convertida en autovia, fins a arribar a Kuyucak. Passat el poble, a la dreta, a la cruïlla ja hi anuncien Afrodisias, cal agafar la carretera D-585 en direcció a Karacasu.
Creuem Karacasu -és dia de mercat i el poble és ple de gom a gom- i seguim fins a Geyre. Un cop allà, cal deixar el cotxe al pàrquing i agafar una espècie de tren-tractor que et porta directament al recinte arqueològic d'Afrodisias.
APHRODISIAS
Horari: de 09:00 h a 18:00 h
Entrada recinte museu: 8 YTL / persona
Aparcament: 7 YTL
Distància: a 155 km de Kusadasi
Temps: 2 h 25 min.
Itinerari: Ctra D-550 (30 km) Autopista E-87/O-31 (30 km) Ctra E-87/D-320 (60km) Ctra D-585 (35 km).
Llocs web:
Afrodisias es troba a la vall del Dandalas, afluent del riu Menderes, una zona molt fèrtil dedicada, principalment, al cultiu d'arbres fruiters, oliveres i vinyes.
L'existència d'aquesta ciutat greco-romana era coneguda des del segle XVIII. El 1956, un terratrèmol va sacsejar aquesta regió, va destruir el poble de Geyre, que havia estat edificat sobre la ciutat antiga, i es va posar de manifest la importància del jaciment arqueològic. Al cap de poc temps, el poble va ser traslladat a un nou emplaçament a un parell de km de distància i, el 1961, gràcies a unes fotografies que havia fet el gran viatger i fotògraf turc Ara Güler, el govern va encarregar a l'arqueòleg d'origen turc Kenan Erim, de la Universitat de Nova York, l'inici de les excavacions.
Afrodisias s'anomena així perque va ser consagrada a Afrodita, deesa de l'amor i la fertilitat. A l'època romana, la ciutat va ser coneguda arreu de la Mediterrània per la seva escola d'escultura -la més gran de l'Antiguitat-, que hi va ser instal·lada gràcies a la proximitat de pedreres de marbre de gran qualitat. Tot i les exportacions d'escultures, les millors obres de l'escola es vàren quedar a la ciutat. La fama d'Afrodisias com a centre escultòric de renom, va durar fins al Renaixement.
El recinte arqueològic conté grans obres arquitectòniques i el museu conserva una part de l'obra escultòrica que les ornava.
L'edifici més conegut és, potser, el Temple d'Afrodita, convertit en basílica en època cristiana. Construït al segle I a. C.), l'edifici original era un temple octastil d'estil jònic, que guardava l'estàtua de la deesa Afrodita a l'interior.
El Teatre, construït també al segle I a. C., ha estat posat al descobert fa pocs anys, un cop han estat enderrocades les cases del poble que havien estat construïdes al damunt, i s'ha retirat la terrra que el cobria totalment. La ciutat comptava amb un altre edifici, l'Odeon, de característiques similars a les del teatre, però més petit.
Un dels edificis més remarcables d'Afrodisias és el Sebasteion, temple dedicat al culte d'August (Sebastos és el nom grec d'August). Es tracta d'un complex format per una avinguda processional de 90m de llarg per 14 m d'ample, pavimentada de marbre, que té un pòrtic a l'extrem oest i un temple a l'extrem est. Tan l'edifici nord, com l'edifici sud, estaven ornamentats amb gran quantitat d'escultures de marbre, algunes de les quals es conserven al museu.
Cal destacar també, de manera especial, el magnífic Estadi, de 262 metres de llarg per 59 d'ample i amb capacitat per a 30.000 espectadors. És el monument més ben conservat d'Afrodisias.
APHRODISIAS. TETRAPILON
Una altra de les construccions emblemàtiques d'Afrodisias és el Tetrapilon, una de les portes monumentals de la ciutat, situada al costat est i edificada al segle II.
La visita de la ciutat ha estat interessantíssima i val a dir que és realment preciosa, però la calor que hi fa avui és gairebé insuportable. Per sort, anem ben proveïts amb paraigües que utilitzem de parasols.
Cap els volts de migdia, marxem d'Afrodisias i anem cap a Pamukkale, en turc, “castell de cotó”.
PAMUKKALE
Entrada: 20 YTL/persona
Horari: obert les 24 hores, 7 dies/setmana
Pàrking: 4 YTL
Distància: a 205 km de Kusadasi
Temps: 3 h
Itinerari: Ctra. D-550 (30 km) + Autopista E-87/O-31 (30 km) + Ctra. E-87/D-320 (125km) + Ctra. 20-01 (17 km).
Són 95 km de recorregut, així que, al cap d'una hora, aproximadament, arribem, sense cap dificultat a Pamukkale. Efectivament, a pocs kilòmetres de Denizli, trobem un gran cartell que travessa la carretera formant una espècie de gran arcada que dóna la benvinguda als visitants, com si es tractés d'un parc temàtic. La veritat, no ens fa gaire bon efecte, però... seguim endavant, cap a dins el poble.
Sense adonar-nos-en, s'ens ha fet l'hora de dinar, així que decidim buscar un restaurant. La veritat, tots els que veiem són absolutament turístics, o sigui que no tenim gaire elecció. Finalment, ens decidim per un, sense tenir cap fonament per a fer-ho... Ens crida l'atenció que, amb el clima d'aquesta zona, d'estius especialment calurosos, i tractant-se d'un lloc tan turístic, no tinguin aire condicionat!! De fet, no tenen aire condicionat gairebé enlloc de Turquia. El restaurant té buffet lliure i el menjar no és cap cosa, però el personal és molt amable. Quan el maître veu la cara de deshidratats que fem, ens porta un ventilador i una plata de meló i síndria, que no haviem pas demanat!! Llàstima que la fruita no era freda, però vaja, s'accepta la bona voluntat. Val a dir que els turcs ens han tractat sempre molt amablement.
La calor és francament insuportable i, la veritat, en arribar, Pamukkale ens ha semblat una enganxada total. Des de baix, el famós “castell de cotó” sembla un munt de pintura blanca que s'escorre muntanya avall. M'ha fet pensar que no calia fer tants kilòmetres per a això. Tot i així, acabem de dinar i, sense massa ganes, ens disposem a pujar-hi.
Però, en arribar a dalt... quina meravella! Recordo haver consultat als fòrums sobre la quantitat d'aigua que s'hi pot veure, i alguna resposta en el sentit que Pamukkale ja no és el que era, que actualment ja gairebé no hi ha aigua... Francament, jo no sé com devia ser abans, però ara, tot i que hi ha poca aigua, és un lloc preciós! Digne de veure! Quina raó tenia la UNESCO en declarar-lo Patrimoni de la Humanitat!
PAMUKKALE.
A costat de les piscines d'aigua termal, les ruïnes romanes de Hierapolis, amb els edificis de les Termes, el Teatre, etc. a tocar de l'aigua.
Ai, els romans... Que sibarites! Com s'ho muntaven! Quin spa més magnífic! Quin luxe!
PAMUKKALE. POSTA DE SOL
Només puc dir que ens hem oblidat de la quantitat ingent de turistes que hi ha, de la calor, de l'hora calculada per a marxar-ne... Tan sols podem mirar, gaudir i fer fotos i més fotos!
Finalment, després de veure una de les postes de sol més boniques que hem vist mai, emprenem el camí de retorn a Kuşadasi.
Això sembla un megablog o millor un gigablog que aviat serà un terablog. Molt rebé.
ResponEliminaAlguna recepta, no aniría malament, per acompanyar el viatge.
Ànim i endavant.