Aquest és un blog nascut, inicialment, amb la voluntat de compartir amb vosaltres les meves notes de viatge, en tornar de Turquia, l’agost de 2009. Però de seguida, en arribar a Istanbul, el meu interès per aquest país, ha derivat en fascinació i m’he sentit empesa a conèixer-ne més coses, encara que sigui de Barcelona estant.

És per això que, les meves notes de viatge, han esdevingut un quadern de notes, que no ofereix una visió objectiva ni global de Turquia, sinó una impressió personal i subjectiva, fruit de la fascinació que ha despertat en mi aquest país meravellós. M’agradarà compartir aquestes impressions amb tots vosaltres i que m’ajudeu a enriquir-lo amb les vostres crítiques, comentaris i suggeriments.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

SABERS DE TURQUIA 1

CERÀMICA D’IZNIK
Es fa dificil passejar per les ciutats de Turquia sense fixar-se en les rajoles de ceràmica que cobreixen els murs dels palaus otomans, de les mesquites o dels mausoleus imperials. Parlo de les famoses rajoles de ceràmica d’Iznik. Són el fruit d’una tradició mil·lenària importada per l’Imperi Bizantí de l’antic Egipte, d’Assíria i de Babilònia, i de la influència de la Xina portada pels mercaders a través de la Ruta de la Seda.


Iznik, l’antiga Nicea, coneguda universalment per ser la seu del primer Concili de l’Església Catòlica, és una de les ciutats més importants de l’Imperi Romà d’Orient. Posteriorment esdevé la capital del Soldanat Seljúcida de Rüm i, més tard, mentre els croats ocupen Constantinoble, la de l’Imperi Bizantí. Amb l’arribada dels Otomans, perd importància política en favor d’Istanbul, però manté la capitalitat en la fabricació de ceràmica. La seva situació, relativament a prop d’Istanbul –actualment està a unes dues hores de distància i, antigament, tan sols a vuit dies a cavall-, contribueix a facilitar-ho. I així, Iznik és el centre més important de producció de ceràmica otomana entre els segles XV i XVII.
Als segles XIII i XIV, la rajola de ceràmica s’utilitza com a aïllant tèrmic (manté els edificis frescos a l’estiu i calents a l’hivern), i com a element decoratiu en les mesquites i els palaus de l’imperi otomà.
Fins a començament del segle XV, predomina la rajola de forma hexagonal,  de fons blanc amb dibuixos de color blau, que imita la porcellana xinesa. A partir de llavors, es desenvolupen noves tècniques, que permeten l’aplicació de nous colors, com el turquesa, el porpra o el verd.


Al segle XVI, la forma predominant és la quadrada i es comença a utilitzar el color vermell intens que ha fet famoses les rajoles de ceràmica d’Iznik arreu del món. En aquesta època, els murs de tots els edificis importants de les ciutats otomanes es revesteixen de rajoles d’Iznik. El gran arquitecte otomà Mi‘mār Sinān, les utilitza a tots els edificis que construeix, entre els que destaquen per damunt de tot, la gran mesquita de Suleymaniye i la de Rüstem Paşa (ambdues a Istanbul) i la mesquita de Selimiye, la seva obra mestra, (a Edirne).
Els segles XVI i XVII són l’època de màxim esplendor de les rajoles d’Iznik, (al segle XVII, hi ha documentats 340 tallers de ceràmica), mentre que al segle XVIII, pràcticament es deixa de fabricar.
Posteriorment, al segle XIX, el gust per les coses orientals i exòtiques tant de moda a l’Europa de l’època, permet que la ceràmica d’Iznik entri a formar part de les grans col·leccions d’art.


La raó de la qualitat excepcional de la ceràmica d’Iznik, cal buscar-la, d’una banda, en la gran quantitat de sílice que conté la pasta, que li dóna el color de fons blanc gairebé pur i, de l’altra, en l’elevat contingut de quars, que la fa molt resistent. De fet, es tracta del producte ceràmic més semblant a la porcellana, tot i que es cou a una temperatura una mica inferior.
Pel que fa al vidrat de les rajoles, cal dir que s’utilitza un esmalt a base de plom i sílice pura, que li dóna aquest aspecte brillant i transparent, i realça els colors dels motius ornamentals.


La gamma de colors utilitzada a la ceràmica d’Iznik no ha estat sempre la mateixa. Al primer quart del segle XV, els motius ornamentals es fan gairebé exclusivament amb el color blau que proporciona la pols de cobalt sobre el color blanc pur de la pasta, inspirats en la porcellana xinesa. Potser per aquest motiu, el nom turc actual de la faiança és çini.
Amb el temps però, s’introdueixen nous colors i la gamma cromàtica s’inspira en les pedres precioses. Durant la segona meitat del segle XV i principis del XVI, s’utilitza el turquesa, el verd i el porpra que s’obté del manganès.
A la segona meitat del segle XVI, es descobreix l’anomenat “bol d’Armènia”, una terra molt rica en òxid de ferro, que permet obtenir el color roig brillant que ha fet inigualable la ceràmica d’Iznik.


Quant a la decoració, inicialment es fan servir motius caligràfics,  dissenys geomètrics i alguna figura animal, però desseguida evoluciona cap a l’ús dels motius vegetals en general i florals en particular.  Com a motius vegetals, els més usats són les fruites com  la carxofa o la magrana, i els arbres com el xiprer (símbol de la paciència) o l’arbre de la vida. 


Pel que fa a les representacions florals, destaca per damunt de qualsevol altra, la tulipa (potser degut a que les lletres de la paraula tulipa i les de la paraula Al·là en llengua otomana, són les mateixes), si bé també apareixen amb freqüència el clavell, la rosa, l’englantina o el jacint.
Fora de Turquia, podeu admirar la ceràmica d’Iznik a Europa, a les col·leccions del museu Calouste Gulbenkian (Lisboa) i el Victoria & Albert Museum (Londres) entre d’altres.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...