SABERS DE TURQUIA 4

LES ESGLÉSIES RUPESTRES DE CAPADOCIA (part II)

Tornem als petits tresors amagats a les entranyes de la roca volcànica de les valls de Göreme, dels que us parlava al post anterior.

Som a la Capadòcia bizantina. Tan llunyana físicament, a l’Anatòlia central, a l’altra banda de la Mediterrània. I tan propera, culturalment, al nostre romànic rural.

No goso qualificar d’edificis les esglésies rupestres de les valls de Göreme, però són, sens dubte, espais arquitectònics que cal interpretar com si es tractés de construccions autèntiques. Parlem, doncs, d’arquitectura. D’una arquitectura potser més “deconstruïda” que construïda. De l’arquitectura rupestre. 

Karanlık Kilise (Església Fosca)

Tot i tractar-se d’espais excavats a la roca, a les esglésies de Kapadokya, hi destaca l’utilització de tots els elements propis d’una arquitectura edificada: les columnes, els capitells, els arcs, les voltes, les cúpules. Però cap d’aquests elements arquitectònics no té funció estructural. És a dir, ni les columnes, ni els arcs, ni les voltes, no sustenten res. No són més que elements formals, que contribueixen a donar un aspecte determinat a l’espai sagrat d’un temple, l’aspecte de les grans construccions bizantines de l’època. Ens trobem, doncs, davant d’una arquitectura purament imitativa de l’arquitectura bizantina que es fa a Constantinoble.

Des del punt de vista arquitectònic, no es pot parlar d’un model únic, doncs, algunes esglésies són d’una sola nau amb volta, d’altres són de planta triconque (en forma de trèbol o en forma de T). Ara bé, el model més freqüent és el de planta de creu grega inscrita (la forma d’una creu de braços iguals, inscrita en un quadrat) amb cúpula central, considerat el model bizantí per excelència i dotat d’una forta càrrega simbòlica: el quadrat –la planta- representa el món dels mortals, mentre que el cercle –la cúpula- és la representació de l’esfera celeste i per tant, l’univers del diví. 

 Karanlık Kilise (Església Fosca)

La influència bizantina és manifesta en tota l’arquitectura religiosa de Capadòcia, i les esglésies d’aquestes valls semblen reproduir a petita escala els grans temples de Constantinoble. En efecte, la mida de les esglésies rupestres d’aquesta zona és extremadament reduïda si la comparem amb d’altres construccions cristianes anteriors, com Sant Simeó de Qal'at Siman (Síria) o amb la mateixa Santa Sofia de Constantinoble.

Les característiques geològiques de Kapadokya, condicionen la mida de les esglésies de la regió, que no disposa de pedra apta per a la construcció i s’ha d’adaptar a les mesures que permeten les seves peculiars formacions volcàniques. D’altra banda, la manca de duresa de la tosca volcànica, facilita molt el treball arquitectònic (l’excavació) i, per tant, n’abarateix els costos, cosa que resulta un avantatge important per a les petites comunitats monacals de Capadòcia, que professen vot de pobresa.

El resultat de tot plegat són aquests petits espais arquitectònics excavats a la roca que en molts casos no superen els 10 o 15 metres quadrats i que, potser, podem qualificar més de simples oratoris, que d’autèntiques esglésies.

Però l’afany per imitar l’art bizantí, va més enllà de l’arquitectura i arriba, fins i tot, als elements decoratius i de mobiliari, com els àbsis, els altars, els bancs, els cancells, que també són tallats en pedra i que compleixen, únicament, amb la seva funció litúrgica, però que no aporten cap novetat en el tractament de l’espai.

I aquest mateix interès per les formes de Bizanci es manifesta també, com no podia ser d’altra manera, en les pintures murals de l’interior de les esglésies de les valls de Göreme, on s’ha conservat un conjunt pictòric molt interessant.

Si bé el sistema “constructiu” és gairebé el mateix a totes les esglésies, pel que fa a la decoració interior, podem establir dos grups diferenciats, en funció de la tècnica pictòrica que s’hi ha utilitzat. Així, trobem un primer grup, format per les pintures aplicades directament sobre la roca, que utilitzen exclusivament pigments de tons ocre i vermell. És el cas, per exemple, de l’Azize Barbara Kilisesi (església de Santa Bàrbara). 

Azize Barbara Kilisesi (església de Santa Bàrbara) 

El segon grup, i el més nombrós, el constitueixen les esglésies decorades amb la tècnica del fresc bizantí. Aquesta tècnica pictòrica consisteix a preparar el mur amb una barreja de guix, sorra i palla i traçar les línies principals del dibuix sobre l'arrebossat fresc, amb ajuda d'una punta de fusta o d'os. A més l'arrebossat fi és allisat abans de l'aplicació dels colors, i no després com en les tècniques modernes, cosa que provoca la pujada de l'aigua a la superfície i obliga l'artista a treballar ràpid, però també garanteix la nitidesa de les línies i potencia els colors. Formen part d’aquest grup, les pintures de l’Elmalı Kilise (Església de la Poma), les de la Karanlık Kilise (Església Fosca) i les de la Tokalı Kilise (Església de la Sivella), entre d’altres.

 Tokalı Kilise (Església de la Sivella).  Tokalı II o església principal (finals segle X).

Tot i la dificultat d’establir una datació exacta de les pintures de les diverses esglésies rupestres de Göreme, des del punt de vista estilístic, les diferències entre elles són notables.

D’una banda, trobem esglésies com la de Santa Bàrbara (Azize Barbara Kilisesi), d’estil iconoclasta amb motius de tipus abstracte i vegetal, i motius esotèrics carregats de significat simbòlic.

 Azize Barbara Kilisesi (església de Santa Bàrbara)

Per altra banda tenim les conegudes com pintures d’estil provincià, que Guillaume de Jerphanion anomena grup arcaic, representat pels frescos de la part més primitiva de la Tokalı Kilise, el que es coneix com Tokalı I o església vella (de començament del segle X). 

 Tokalı Kilise (Església de la Sivella). Planta.

 

Les figures que hi són representades són planes i senzilles i estàn carregades d’expressivitat, malgrat la seva execució tosca i provinciana a mans de pintors mancats de formació artística. Els personatges estàn distribuïts en frisos, sense cap mena de separació entre les diverses escenes.

 Tokalı I (començament segle X).

Finalment, del tercer grup estilístic, en són les més destacades les pintures de l’Elmalı Kilise (Església de la Poma), les de la Karanlık Kilise (Església Fosca) i les de la part de l’església principal de la Tokalı Kilise (Església de la Sivella), coneguda com Tokalı II. 

Karanlık Kilise (Església Fosca)

En les pintures d’aquest estil, s’abandona la frontalitat de les figures, que són més esbeltes i elegants, i porten indumentàries pròpies del món clàssic. A més, els rostres dels personatges s’individualitzen i hi ha un cert intent de plasmar la gesticulació. Tant en la localització com en la disposició de les diverses escenes i de les figures que les formen, la dependència dels models bizantins és clara.