Aquest és un blog nascut, inicialment, amb la voluntat de compartir amb vosaltres les meves notes de viatge, en tornar de Turquia, l’agost de 2009. Però de seguida, en arribar a Istanbul, el meu interès per aquest país, ha derivat en fascinació i m’he sentit empesa a conèixer-ne més coses, encara que sigui de Barcelona estant.

És per això que, les meves notes de viatge, han esdevingut un quadern de notes, que no ofereix una visió objectiva ni global de Turquia, sinó una impressió personal i subjectiva, fruit de la fascinació que ha despertat en mi aquest país meravellós. M’agradarà compartir aquestes impressions amb tots vosaltres i que m’ajudeu a enriquir-lo amb les vostres crítiques, comentaris i suggeriments.

dilluns, 3 de gener de 2011

SABERS DE TURQUIA 2

LA MESQUITA OTOMANA 
La silueta esbelta dels minarets de les mesquites retallant el cel de la ciutat d’Istanbul, forma part de l’imaginari dels qui hem visitat la capital de l’Imperi Otomà i dels qui no ho han fet. Com el cant dels muetzins cridant a l’oració forma part de la banda sonora dels qui hem trepitjat ni que sigui un cop els carrers de la bella Istanbul.

 ISTANBUL

I és que l’Islam és la religió majoritària a Turquia, per la qual cosa, tot i ser oficialment un Estat laic, les mesquites hi són omnipresents i els seus minarets dibuixen l’skyline del país sencer. Només a la ciutat d’Istanbul n’hi ha més de tres mil, entre les que hi trobareu els més bells exemples: la gran Mesquita de Süleymaniye, La Mesquita Nova (Yeni Camii), la Mesquita de Rüstem Paşa –per a mi, personalment, la més bonica d’Istanbul-, la gran Mesquita de Sultanahmet o Mesquita Blava, etc.

YENI CAMII O MESQUITA NOVA. ISTANBUL

Així doncs, als qui visiteu per primer cop un país del món islàmic, potser us serà útil conèixer  l’estructura i el significat de la mesquita.
Estructuralment parlant, les mesquites compten amb un atri d’entrada anomenat sahn i una sala per a l’oració anomenada haram. Totes elles estan orientades a La Meca. El mur de la sala d’oracions que indica aquesta orientació, rep el nom d’alquibla, i el distingireu pel mihrab (espècie de nínxol o fornícula) que és l’element més important de la mesquita, doncs serveix de referència als fidels, tot i que no té cap connotació sagrada. A mà dreta del mihrab hi trobareu el minbar que és la trona on s’enfila l’imam per a dirigir la pregària. Finalment, el darrer element d’una mesquita és la torre, l’alminar o minaret, que n’assenyala la localització i des de la qual, cinc cops al dia, el muetzí (actualment substituït per altaveus) crida els fidels a l’oració. La tipologia arquitectònica dels minarets varia en les diferents zones del món islàmic. Els alminars otomans són de planta circular, amb un o més balcons que sobresurten i una coberta cònica, i la seva esbelta silueta, com us deia al principi, retalla el cel a tots els racons de Turquia. Cada mesquita otomana sol estar envoltada de quatre o, fins i tot, sis minarets.

MINARET. YENI CAMII O MESQUITA NOVA. ISTANBUL
 
La mesquita és l’edifici símbol de l’Islam. És l’element més emblemàtic de l’arquitectura religiosa del món musulmà.
A l’Islam, l’oració s'estableix en quatre nivells: Un primer nivell és la pregària diària, que es fa gairebé sempre individualment. El segon nivell és el de la pregària setmanal del divendres a migdia, que es fa en comunitat. El tercer nivell correspon a l’oració de les dues grans festes de l’Islam, el darrer dia del dejuni del Ramadà i la festa del Sacrifici, i reuneix tots els fidels d’un barri o d’un poble. I, finalment, el quart nivell correspon al ritu anual de peregrinació que congrega els musulmans d’arreu del món.
La necessitat de la pregària en comunitat (segon i tercer nivells d’oració) és doncs la que provoca l’aparició de les mesquites: les anomenades masjid, o mesquites petites, i les conegudes com djami o grans mesquites. La pròpia etimologia de la paraula mesquita ens ajudarà a entendre millor l’edifici. El mot djami significa “lloc de reunió”, mentre que la paraula àrab masjid significa “superfície, lloc o territori immaculats on recolzar el front per a adorar Déu”. Així doncs, la mesquita no és res més que el lloc de reunió dels fidels per a l’oració, no és un temple i, per tant, no requereix cap context especial, ni cap espai concret. Una simple catifa es pot convertir en una “mesquita portàtil”.
Potser per aquesta causa, la tipologia arquitectònica de les mesquites és molt variable, depenent, a més, de les èpoques i dels països.
Les mesquites primitives eren construccions de planta quadrada o rectangular que constaven d’un pati amb porxo i d’una sala hipòstila (de columnes) per a l’oració, i han donat lloc a l’anomenat estil aràbic, iniciat pels Omeies i que s’exten per tot el món islàmic, des de Síria fins al Magrib. Exemples de mesquita d’estil aràbic són la Gran Mesquita dels Omeies de Damasc (Síria) i la Mesquita de Còrdova (Espanya).

 PLANTA D'ESTIL ARÀBIC. MESQUITA DE CÒRDOVA. ESPANYA

Una segona tipologia de mesquita és la d’estil iranià, introduïda pels Seljúcides al segle X i constituïda per un gran pati porxat de planta quadrada, amb quatre iwans (grans porxos en forma d’arc) a cadascun dels costats, un dels quals dóna accés a una gran sala d’oració amb cúpula. L’exemple més destacat d’aquest tipus de mesquita és la Mesquita del Xa d’Isfahan (Iran).

 PLANTA D'ESTIL IRANIÀ. MESQUITA DE ZAVAREH. IRAN

En el cas de Turquia, cal dir que ha desenvolupat una tipologia arquitectònica pròpia: la mesquita d’estil otomà. Aquesta tipologia, de planta centralitzada coberta per una gran cúpula central amb diverses semi-cúpules laterals, es desenvolupa a tota Anatòlia, des de la caiguda de Constantinoble (l’any 1453), a partir del model d’església bizantina representat per Santa Sofia, i arriba al seu màxim esplendor amb les obres de l’arquitecte Sinan, com la Mesquita de Süleymaniye a Istanbul i la Mesquita de Selimiye a Edirne.

 PLANTA D'ESTIL OTOMÀ. SÜLEYMANIYE CAMII O MESQUITA DE SÜLEYMANIYE. ISTANBUL
Pel que fa a l’espai interior, les mesquites otomanes destaquen per la seva lluminositat, proporcionada per grans finestrals i derivada, directament, de la seva funció de lloc de trobada que no ha d’aïllar els fidels del món exterior. 

 RÜSTEM PAŞA CAMII O  MESQUITA RÜSTEM PAŞA . ISTANBUL

D’altra banda, no hem d’oblidar que la mesquita no és la casa de Déu -la Domus Dei dels cristians-, no és un temple i, per tant no està dedicat a cap deïtat. A més, per tal d’evitar la idolatria, l’Islam prohibeix tota representació humana i animal, per la qual cosa, no trobem cap mena d’imatge en la decoració, tant exterior com interior, de les mesquites, que es limita als motius vegetals, geomètrics i caligràfics. 
Tot i això l’interior de la mesquita otomana està decorat molt ricament, generalment amb rajoles, moltes d’elles de ceràmica d’Iznik, com en el cas de la magnífica Mesquita de Rüstem Paşa, el de la gran Mesquita de Sultanahmet o Mesquita Blava, el de la Mesquita Nova, i tants d’altres. 
 CERÀMICA D'IZNIK. YENI CAMII O MESQUITA NOVA. ISTANBUL

També és remarcable l’absència absoluta de mobiliari, deguda al fet que, a l’Islam, la litúrgia és inexistent. Destaquen però, gairebé exclusivament, les grans làmpades que il·luminen la sala d’oració. 
Finalment, cal parlar de les catifes que cobreixen tot l’interior de la mesquita, normalment decorades amb dibuixos exclusius, i que, contràriament al que pot semblar, no són tant un element de confort per als fidels, com la representació simbòlica de la “superfície immaculada” que defineix la pròpia paraula masjid, motiu pel qual cal trepitjar-les amb els peus descalços.

5 comentaris:

  1. Hola Lourdes,

    Fantàstica entrada. Me l'estudiaré atentament.
    Turquia torna a ser una de les destinacions que estem considerant pel viatge que cada any fem al juny juntament amb els nostres fills. Per nosaltres seria la segona vegada a Istanbul, per als nens, la primera. Aniré retornant al teu bloc...
    Felicitats i bon any!!

    ResponElimina
  2. A ran del teu comentari al meu Blog sobre l'Ubuntu, jo he descobert el teu, i veig que un recent viatge a Turquia et va deixar impressionada. Jo tambe hi vaig ser a l'octubre del 2009, i tambe vaig gaudir molt, i per si no hi has arribat llegint el meu bloc encara, et poso aqui l'enllaç a la llarga cronica per capitols que hi vaig fer: http://sorrobloc.blogspot.com/2009/11/turquia-volta-que-comenca-istanbul-01.html
    Deasitjo que t'agradi

    ResponElimina
  3. Bon any a tu també, Bertika!!

    Espero que la mainada gaudeixi tant com els grans d'aquesta meravellosa ciutat. Val tant la pena!!

    Moltes gràcies pel teu comentari. És molt encoratjador saber que hi ha amics que et llegeixen.

    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Ostres Salvador!! Això si que és la crònica d'un viatge. Sort que vaig batejar el meu diari com "notes de viatge"!!

    Me l'haig de llegir amb el deteniment que es mereix. Tot just he començat a fer-ho, però l'estic gaudint d'allò més. Tot em porta tan bons records!!

    Moltes gràcies pel teu comentari. Seguiré el teu bloc d'aprop.

    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Lourdes!!! Gràcies pel missatge al nostre blog. És ben cert que la ciutat d'Istanbul és meravellosa i no deixa a ningú indiferent, però a nosaltres ens ha robat el cor tot el país en general. Tuquia és fascinant i recomanem a tothom que s'hi deixi caure.
    Felicitats pel teu blog!
    Una abraçada.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...